"Emília Rovira ha escrit un llibre breu però ja amb la força que li dóna el fet d'haver manejat amb mà segura, d'una banda, el rigor i la llibertat alhora un veïnatge implacable però necessari i, de l'altra, el respecte per una tradició llunyana i l'entusiasme personal per les tradicions més naturals per més properes: una delicada sensualitat rilkeana («Neu als cabells: / no vols que sigui mai / una metàfora»), un realisme digne d'un Gottfried Benn («Rossinyol mort: / de l'asfalt rogallós / brota el teu cant.»), o fins i tot la nòrdica sensualitat bergmanniana («Saps fer miracles: / amb una ullada freda / tota m'encens»; o bé, «Fa olor de tu / el coixí on s'adorm / la meva por»)."
Del pròleg de Joan Margarit
