Les oques passen que noho saben peròdibuixen al cel una fletxa un som-riure una ca-sa. Volen i mentrevolen grallen
coses que només elles entre elles entenen.
Xerrotegem nosaltres com elles, volemun cel desnuvolat, seguimcamins apresos de vésa saber quina
memòria. Aixòque ningú no ens ha ensenyat hosabem més béque res. Sí,
xerrotegem, i la llengua crida llengua,però com les oques el dibuixni veure?l no sabem.
